Capítol V del llibre “Centenaris, nans i capgrossos de l'any de la picor”
ELS CAPGROSSOS CENTENARIS DE CAPELLADES
Text: Joan Pinyol
Recerca: Antoni Argelich, Jordi Castellví, Miquel Estrada, Siro Gorgojo, Joan Pinyol, Antoni Pons i Ramon Roca
Interrogants de la història i algunes hipòtesis
Avui dia continua sent un veritable misteri tant el lloc on aquests vuit capgrossos van ser construïts com les raons per les quals van ser adquirits en un primer moment. Tenint en compte els tallers de construcció de ninots que existien a finals del segle XIX, algunes hipòtesis apunten la possibilitat que haguessin pres forma a Olot o a València. Tot i així, fins al moment cap de les investigacions realitzades no ha permès de trobar ni un document ni cap pista que ens porti a València. I tampoc els arxius de “El Arte Cristiano” d’Olot han deixat entreveure cap mena de lligam entre els obradors de la capital de la Garrotxa i els nostres capgrossos centenaris.
Així doncs, la teoria que, ara com ara, pren més força és la defensada per Amadeu Carbó, segons la qual els vuit capgrossos centenaris de Capellades van sortir de les mans de l’escenògraf barceloní Eusebi Vidal a partir del cartró elaborat a la casa “El Ingenio”, també de la capital catalana. Segons Carbó, l’extraordinària semblança entre les vuit figures de Capellades i algunes comparses ja desaparegudes, com les de Reus o el Castell de Santa Florentina de Canet -de les quals sí que es disposa de major informació-, ens fa pensar en la relació directa entre els caps capelladins i aquest escenògraf i en el fet que la construcció en cartró es va dur a terme als esmentats tallers de “El Ingenio”.
La vinculació amb Capellades, a través de Pau Romañà i Vilaseca
D’acord amb aquesta línia d’interpretació tot ens fa pensar que a finals del segle XIX aquests capgrossos van ser comprats per aquest capelladí per tal que prenguessin part en les festes de l’Octava de Corpus, conegudes popularment a Capellades com les “Festes del Carrer” amb la participació dels diferents barris de la població.
Pau Romañà i Vilaseca va néixer l’abril de 1850 a la plaça Sant Miquel i de ben jove va marxar a L’Havana (Cuba) amb la intenció de fer fortuna a través del negoci del rom. Tot i així, no perdé mai la relació amb el seu poble d’origen –on també tenia interessos paperers- de manera que hi retornava sempre que ho feien possible les activitats comercials de l’altra banda de l’Atlàntic. Però després de l’esclat de la guerra de Cuba (1898) va començar a pensar en la idea de quedar-se definitivament a la seva vila natal. Una intenció que subratllava un comunicat publicat el desembre de 1905 a “La Veu de Capellades” en el qual s’assegura que aquest capelladí des de L’Havana ha manifestat públicament el seu desig de tornar per sempre a Capellades. Per això, i si considerem que estava casat però no tenia fills, poc després va deixar els negocis cubans en mans dels seus nebots.
De nou al seu poble, i juntament amb la seva esposa, s’establí a la casa que tenien al passeig Immaculada Concepció i de seguida, i en ocasió de les “Festes del Carrer” va ser nomenat administrador del Barri del Ninot. Per aquest motiu sembla que va comprar els capgrossos centenaris, coneguts poc després com els “caparruts del Barri de les Places” de resultes d’un canvi de barri, tal i com també assenyalarem tot seguit.
Ara bé, paral·lelament a aquest fet, se’n produí un altre que a la llarga tindria també conseqüències per als capgrossos centenaris. Quan Pau Romañà i Vilaseca tornà a Capellades tingué la possibilitat d’adquirir unes cases del carrer del Pilar propietat dels Serra, una família de paperers que havia gaudit de gran prosperitat econòmica, però que a finals del segle XIX van quedar arruïnats després d’invertir molts diners en el projecte ferroviari que havia d’unir Igualada i sant Sadurní d’Anoia i que al final fou desestimat. Doncs bé, per tal de retornar d’alguna manera tots els diners que els havia deixat Pau Romañà, l’any 1902 –data de les noves escriptures- van oferir-li diverses coses del carrer del Pilar, anomenat encara popularment “carrer dels Serra”.
I una vegada adquirides les cases, Pau Romañà i la seva esposa s’hi van traslladar a viure juntament amb una parella de masovers, que van tenir cura de les feines de la casa, en el cas de la dona, i també del negoci del pintat de paper de fumar que es duia a terme a les golfes de la mateixa casa, en el cas de l’home, que n’esdevingué l’encarregat. I amb ells s’endugueren igualment al nou domicili els seus vuit capgrossos centenaris.
La senyora Alfonsa i l’herència dels caps
El 19 de novembre de 1904 va néixer l’Alfonsa Rius, segona filla dels masovers i el senyors Romañà primer l’apadrinaren i, dos anys més tard, quan va morir la mare de la nena, l’acabaren afillant.
En morir l’any 1919 la senyora Romañà, l’Alfonsa –que aleshores tenia quinze anys- va tenir plena cura del seu padrí, Pau Romañà, a qui acompanyava i guiava per tot arreu, i encara més si tenint en compte que des de feia un temps aquest havia quedat cec. Una circumstància que remarca l’acta d’una sessió del plenari de l’Ajuntament de Capellades de l’any 1911 en la qual es notifica que s’accepta “la dimissió del Sr. Romañà com a vocal de l’assemblea d’associats, per motius d’impediment en la visió, els que acredita amb certificació facultativa”.
Abans de la seva mort i com a conseqüència d’una relació molt directa i afectiva, Pau Romañà, després d’haver de superar diferents entrebancs en aquest sentit, va convertir la senyora Alfonsa Rius en hereva universal de tots els seus béns, inclosos els vuit capgrossos. El maig de 1925, dos mesos abans que morís el seu padrí, la senyora Alfonsa es va casar amb l’Antoni Godó.
A partir d’aquests fets i del testimoni posterior de la senyora Alfonsa, es pot fer una aproximació fidedigna a la història dels capgrossos centenaris. Per exemple, el programa de la Festa Major de Capellades de 1982 recull unes declaracions seves –adreçades a l’Antoni Boada-, en què aquesta assegurava que els capgrossos van ser comprats per Pau Romañà tres anys abans del trasllat a la casa del carrer del Pilar, la qual cosa situa la compra l’any 1899 i certifica sense cap mena de dubte la seva condició de centenaris. Tot i que no es disposa de cap document que ho notifiqui, les afirmacions de la senyora Alfonsa vénen també corroborades per les notes tant de l’etnòleg i folklorista català Joan Amades com també de l’historiador Esteve Busquets els quals en els seus respectius estudis fan al·lusió a aquests caps com a “capgrossos del Barri de les Places”, en el qual es trobava el carrer del Pilar.
Així doncs, primer la família Romañà i posteriorment la senyora Alfonsa van tenir cura dels capgrossos centenaris durant el primer quart del segle XX, tant pel que feia a la seva conservació com al vestuari que els acompanyava cada vegada que participaven en les “Festes del Carrer” damunt dels nens del poble que s’oferien a donar-los vida a canvi d’una mica de berenar o també d’alguna moneda.
Fins que esclatà la guerra civil
Després de casar-se, la senyora Alfonsa i el seu marit varen viure uns quants anys a Barcelona on van traslladar el negoci paperer. Cada any però, venien a estiuejar a Capellades i també feien possible que els capgrossos participessin en la festa del Barri de les Places. Segons consta, durant anys la processó a la qual s’afegien seguia el següent recorregut des de l’església : S’iniciava, per tant, a la plaça Verdaguer –popularment coneguda com plaça de missa- , s’anava a trobar la plaça Xica (avui, plaça de sant Jaume), es girava cap al carrer de la Canaleta i una vegada al carrer del Pilar se seguia fins a la capella que hi ha dedicada a la verge que dóna nom al carrer i finalment es tornava a la plaça Verdaguer des del mateix carrer del Pilar.
En aquest sentit, la Filmoteca Nacional de Catalunya disposa d’una filmació en què apareixen els capgrossos centenaris al costat dels gegants de la població en plena processó. D’altra banda, en una acta del Ple de l’Ajuntament datada el juliol de 1934 hi trobem el següent punt : “S’acorda demanar als hereus de Pau Romanyà que per la Festa Major deixin a l’Ajuntament els “nanos” per fer-los recórrer els carrers de la Vila...” i en un altre punt en el Ple del mes següent es diu “Es dóna compte d’una carta d’Antoni Godó, cedint els “nanos” per la cercavila del dia de Festa Major”. Igualment en el programa de la Festa Major de 1935 s’indica que “De bon matí correran els carrers de la Vila els Gegants i Nanos,...” i també s’ha conservat una fotografia d’abans de la guerra en la qual els vuit capgrossos centenaris apareixen al costat dels gegants a la plaça Verdaguer.
La dècada dels 40
Amb l’esclat de la guerra civil el matrimoni format per Antoni Godó i Alfonsa Rius van deixar el pis que tenien llogat a Barcelona i es van establir definitivament a Capellades. També van tenir dues filles, una de les quals, la senyora Pilarin Godó, ha esdevingut també una peça clau en la història d’aquests capgrossos centenaris.
Una vegada acabat el conflicte bèl·lic, la seva mare, després de molts anys d’haver tingut cura de la conservació i de vestuari dels caps, va demanar al consistori del moment, a través d’una carta escrita pel seu marit, que es fes càrrec d’aquelles figures ja emblemàtiques del folklore capelladí. Així, i amb data de 15 de febrer de 1940 l’Antoni Godó deia el següent : “Deseando mi señora esposa, hacer donación a la Villa de Capellades de ocho cabezudos ...., para las fiestas populares que se celebren, tengo el honor de, en su nombre, ponerlo en su conocimiento por si tiene a bien aceptar la oferta y hacerse cargo de los mismos” , una proposta que s’acceptà des de l’ajuntament segons consta en el punt catorzè de l’acta del consistori, datada el 14 de març de 1940, que afirma : “S’acorda acceptar el donatiu de Antonio Godó, en nom de la seva dona, Alfonsa Rius, dels 8 capgrossos...”
Tot i aquesta acceptació però, i segons consta, els vuit capgrossos van continuar en mans del matrimoni Godó-Rius ja que l’ajuntament de l’època no va saber trobar un altre lloc on guardar-los.
Durant els anys següents, els capgrossos van continuar participant sobretot a la Festa del Barri de les Places, i després i de manera continuada en la Festa del Barri del Ninot. També a la Festa Major i en altres ocasions molt especials. En un document audiovisual que va enregistrar la “Festa de l’Aspirantat”, celebrada a Capellades el 4 d’octubre de 1942, els vuit caps centenaris apareixen en plena participació en una cercavila molt animada.
Segons testimonis orals, alguns dels quals per part d’antics portadors, en algunes ocasions aquests capgrossos, després de participar en les festes, havien estat guardats en diferents cases del poble. Per exemple i segons el senyor Josep Oliva, de cal “calces d’Arena”, durant alguns anys de la dècada dels 40 les figures centenàries van deixar-se a casa seva juntament amb els gegants. També es té constància que en altres ocasions van ser dipositades en una casa del passeig Immaculada Concepció, i també al magatzem que aleshores tenia el sindicat de pagesos. Per últim i segons altres testimonis, també havien estat en una casa de la plaça de sant Miquel i a la sala que “La Lira”, una entitat coral, tenia al carrer Major. Ara bé, segons assegura la senyora Pilarin Godó, filla de la senyora Alfonsa, en tots els casos, i abans que tornessin a sortir, els capgrossos centenaris eren portats a casa seva per tal que la seva mare els posés de nou a punt, sobretot pel que feia al vestuari que necessitaven.
Anys 50, la mateixa història
Durant els anys 50 la senyora Alfonsa va persistir en l’intent que el consistori local es fes càrrec de manera total i definitiva d’aquests capgrossos, però una vegada més sense èxit. Únicament existeix una factura de l’any 1951, entre les despeses generades per la festa del Barri del Ninot d’aquell any, en què consta que es van gastar cinc pessetes per fer sortir “Els cap-grossos”. Els administradors de la festa del barri d’aquell any eren els senyors Josep Castells i Joan Rovira.
L’any 1957, després de la mort del seu marit, la senyora Alfonsa va insistir molt a la seva filla i al seu gendre, el senyor Josep Argelich, perquè fessin totes les gestions a fi que l’Ajuntament de Capellades es fes càrrec del grup de capgrossos, però tampoc no va ser possible ja que segons uns altres testimonis durant uns quants anys de la dècada dels cinquanta, els capgrossos van ser guardats a l’antiga rectoria situada en un dels costats de la plaça Verdaguer, a tocar de l’església i es van convertir gairebé en una joguina per a la quitxalla de l’època, amb les greus conseqüències que aquest fet tingué per a la seva correcta conservació.
Finalment a l’Ajuntament : Parada, fonda i oblit
A finals de 1963, just quan el senyor Josep Argelich -marit de la Pilarin Godó-, es va convertir en regidor de l’Ajuntament de Capellades, la senyora Alfonsa va aconseguir finalment que els capgrossos es dipositessin al consistori amb la idea inicial de restaurar-los i de posar-los de nou en circulació.
Segons alguns testimonis, el primer lloc on es deixaren fou a l’antiga presó, als baixos de la casa consistorial, i en ocasió de l’arribada d’un delinqüent per al qual hi havia ordre de presidi, van ser traslladats de seguida a les golfes de l’edifici municipal. I posteriorment no es té constància que cap portador els anés a buscar a l’Ajuntament en cap ocasió.
Una vegada a les golfes, i per tant, en un dels espais menys freqüentats pels responsables del govern local, van quedar oblidats de tothom durant gairebé dues dècades.
Una de les hipòtesis que podria explicar aquest fet és que, com que es trobaven físicament molt malmesos, l’Ajuntament va declinar la possibilitat de restaurar-los per la raó de l’elevat cost econòmic que hauria de destinar. I això explicaria que només un any següent, el senyor Miquel Palet i Sendra decidís comprar a la casa “El Ingenio” de Barcelona, una nova comparsa de sis capgrossos per tal que acompanyessin els gegants, tal i com marcava la tradició capelladina. Així doncs, el 1964 va tenir lloc la presentació al poble dels sis nous capgrossos. En aquest sentit es disposa d’una filmació i també de diverses fotografies de la seva estrena que formen part de l’Arxiu Antoni Quintana Torres. Per tant, aquesta estrena oficial d’una banda i l’existència de sis nous ninots per a animar les festes del poble de l’altra, van contribuir durant anys i de manera decisiva a una creença popular segons la qual els vuit capgrossos centenaris havien desaparegut definitivament.
Una resurrecció sonada
A començaments dels anys 80 els gegants centenaris van ser restaurats i vestits de nou i en aquells moments va sorgir la idea de fer-los acompanyar per unes reproduccions dels antics i desapareguts vuit capgrossos centenaris que es mirarien de copiar a partir de fotografies antigues. Però la idea va quedar aquí i, davant del fet que els sis capgrossos comprats a començaments dels anys seixanta havien quedat del tot malmesos i que, en alguns casos, van acabar a la foguera de sant Joan de l’any 1976 davant de mig poble, el que sí que es féu efectiva va ser la compra, per part de la comissió de Gegants de Capellades, que coordinava el senyor Ton Martí, d’uns altres sis capgrossos nous, també a la casa “El Ingenio” per als quals, de seguida es buscaren portadors.
En aquest sentit la capelladina Montserrat Garcia i Olivé, que havia estat una de les monitores principals de l’Agrupament Escolta “Domènec Sugranyes” de Capellades va engrescar diversos joves adolescents, que havien crescut dins d’aquesta entitat excursionista, de tal manera que el 15 d’agost de 1981 els sis capgrossos nous van acompanyar els gegants en la cercavila del primer dia de la Festa Major del municipi.
Abans però que el grup de portadors dels caps centenaris es consolidés i participés, entre altres activitats, en el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional -iniciat a Barcelona el 12 i 13 de desembre de 1981 i clos a Girona els dies 10, 11 i 12 de desembre de 1982-, la primavera de 1981 es produí la troballa casual dels vuit capgrossos centenaris a les golfes de la casa consistorial.
Quan el senyor Esteve Lengua i Benages, treballador municipal, hi entrà amb la intenció de solucionar una avaria elèctrica, va trobar-se els vuit capgrossos centenaris, molt malmesos i convertits en caus de rates. De seguida va comunicar la notícia primer al senyor Ton Martí i després la nova s’escampà ràpidament per tot el poble, fins al punt que alguns capelladins, sobretot l’artista local Antoni Argelich, es van marcar l’objectiu de restaurar aquells caps tan antics i de tornar-los a posar en circulació.
Per tal de fer-ho possible amb la major cura possible l’Antoni Argelich va traslladar el que quedava d’aquells capgrossos a casa seva i va iniciar els treballs de restauració a partir de la construcció de noves estructures de cartró. Una vegada recuperades les formes, van ser portats a casa del pintor local Josep Costa Solé, on conjuntament amb el mateix Antoni Argelich es va dur a terme una restauració molt complexa, però a la vegada molt acurada, a fi que tornessin a representar el seu paper de la manera més fidedigna possible. En les tasques de restauració també van col·laborar els capelladins Roc Palomo i Joan Romaguera, i pel que fa a l’elaboració també entusiasta del nou vestuari, va anar a càrrec d’un grup de diferents voluntàries coordinades pel també capelladí Pere Via.
I finalment –i amb un nom assignat a cada capgròs segons el personatge que representaven- arribà el moment de la seva reaparició pels carrers de Capellades.
De nou, els més vells!
El dia 15 d’agost de 1982, i una vegada vestits per a l’ocasió vuit joves capelladins, que fins aleshores havien anat formalitzant el grup tot portants els capgrossos comprats a “El Ingenio”, van dirigir-se cap a la casa de Josep Costa Solé per tal de donar de nou vida als vuit capgrossos centenaris. Abans però, i davant de la casa de l’artista, al carrer sant Joan, van realitzar una fotografia per immortalitzar el moment, en la qual també aparegueren alguns dels restauradors i el mateix Esteve Lengua. Els portadors inicials d’aquells vuit capgrossos foren tots ells integrants d’un grup d’animació infantil i de teatre al carrer que en aquells moments tot just iniciava la seva trajectòria i que de seguida començaria a ser conegut amb el nom de “Gresca Fresca”.
Després de la cercavila posterior al pregó d’aquella festa major, els capgrossos centenaris van anar al Museu Molí Paperer on van ser objecte de diferents fotografies i on van restar exposats per a totes les persones interessades i durant tota la festa gran del poble.
Doncs bé, dos membres del grup de teatre “Comediants” van quedar tan gratament sorpresos de la singularitat d’aquells històrics caps que de seguida es va iniciar una estreta col·laboració entre aquest grup de teatre i els portadors oficials dels capgrossos centenaris a fi de tirar endavant projectes en comú. Com ara la realització d’un curtmetratge, de nom “Somni d’un carrer”, que encara no un mes després, en concret el 7 de setembre, es va dur a terme a Tàrrega. Un fet que tingué ressò a la premsa comarcal i també nacional. Així, i comptant els capelladins, més de seixanta capgrossos vinguts també d’Arenys de Munt, d’Argentona i d’Olesa de Montserrat van participar en diverses escenes rodades al casc antic de la capital de l’Urgell.
I encara abans d’aquella data, la fotografia en primer pla d’un dels caps centenaris, en concret la Criada, realitzada pel fotògraf igualadí Pere Noguera, va ser mereixedora del primer premi del concurs de cartells i es convertí en la portada del programa d’actes de la Festa Major d’Igualada, celebrada entre els dies 20 i 23 d’agost de 1982.
Una dècada prodigiosa
Una vegada recuperats de nou per al poble, i a més d’actuacions puntuals en altres pobles i ciutats, com ara de manera continuada en la Festa Major d’Igualada, els vuit capgrossos centenaris, amb els portadors que els van fer recuperar el moviment després de tants anys, van establir unes dates fixes d’aparició a Capellades durant els anys següents. Com per exemple les ja esmentades bicentenàries “Festes del Carrer”, en les quals els capgrossos centenaris van continuar sortint a ballar, entre d’altres, el tradicional Ball Pla davant de tot el poble, i també la cercavila posterior al Pregó de la Festa Major cada 15 d’agost.
A més, l’estreta col·laboració amb “Comediants” encara va donar més fruits. Així, el 17 d’octubre de 1985 aquest grup de teatre de fama internacional va estrenar una nova producció cinematogràfica, de nom “Karnabal”, que es convertí en la seva primera pel·lícula de gran format, amb un guió de Joan Mallarach i de “Comediants”, en la qual els capgrossos centenaris de Capellades, portats per membres de “Gresca Fresca”, van tornar a tenir una participació ben activa. La pel·lícula, a més, es presentà posteriorment a la Mostra de Cinema del Mediterrani, celebrada a València, i al Festival de Cinema de Venècia.
Aquell mateix any, i com a conseqüència de la singularitat d’aquestes figures antigues, la seva presència va ser reclamada en programes de televisió de gran audiència, com ara l’espai infantil “Planeta imaginari” i el concurs “Si lo sé no vengo”, els dos realitzats als estudis de TVE a Sant Cugat.
A les mans d’una altra Pilar
El fet que amb els anys fossin coneguts arreu es va produir en paral·lel a la consolidació de “Gresca Fresca” com a grup d’animació infantil que, cada vegada més, va anar adquirint més compromisos a nivell local, comarcal i nacional. Sobretot en la Festa Major de Capellades on, durant aquells anys va realitzar una triple activitat : la cercavila posterior al pregó -en la qual s’encarregava de portar els vuit capgrossos centenaris-, la cercavila del segon dia de la Festa grossa, en què actuava com a grup i el correfoc del darrer dia.
En aquest sentit, i tenint en compte uns compromisos artístics cada vegada més grans, entre 1985 i 1986 es nomenà una capelladina, la Pili Contreras –que col·laborava des de feia temps amb aquest grup d’animació- perquè es fes càrrec de la coordinació dels vuit capgrossos centenaris, de manera que –tot i que alguns membres del grup van continuar portant-los en dates concretes- “Gresca Fresca” va deixar d’assumir com a grup el fet de donar-los vida en diferents festes.
S’iniciava, doncs, una nova etapa plena d’activitats en què la Pili Contreras va assegurar la continuïtat de la seva aparició en les festes locals i també més enllà de Capellades. L’any 1987, per exemple, els capgrossos centenaris van participar en una trobada festiva i tradicional celebrada a Vilafranca del Penedès i durant diversos anys igualment en la Setmana de la Joventut dels Hostalets de Pierola –al costat de “Gresca Fresca”- i des d’aleshores, i fins a 1993 la seva presència fou continuada tant a la Festa Major local com a la festa del barri del Ninot, entre altres.
El 15 d’agost de 1988, a propòsit de la primera cercavila de la Festa Major, els capgrossos centenaris estrenaren vestits nous, confeccionats sota la coordinació de Pere Via i de Ricard Canudas i també una repintada dels seus rostres. No obstant això, el deteriorament natural provocat pel seu ús continuat en les festes populars va fer que dos anys més tard, el juliol de 1990, i des de les pàgines de la revista local “La Miranda”, l’aleshores redactor Joan Pinyol plantegés la idea de fer-ne unes còpies idèntiques per a aquest ús i es conservessin els originals en vitrines per tal de ser exposats pel seu valor històric. Però la idea, aleshores, no va prosperar.
També a finals dels vuitanta, una vegada desaparegut com a tal el grup “Gresca Fresca”, i per iniciativa de la comissió de la Festa Major, es van realitzar amb guix unes col·leccions que reproduïen els capgrossos centenaris i que es van posar a la venda fins que s’exhauriren.
Entre els anys 1990 a 1993 els capgrossos centenaris, sota la coordinació de la Pili Contreras no van fallar mai a la seva cita, fins que deixaren de sortir, entre altres raons, a conseqüència del seu deteriorament físic i, amb un futur per a aquestes figures històriques de nou incert, es va decidir guardar-los al Museu Molí Paperer.
Motiu d’una nova polèmica
Sense moure’s d’allà l’any 1994 els capgrossos centenaris van ser objecte d’una encesa polèmica a “La Miranda”, a partir d’una denúncia gràfica del seu deteriorament evident reproduïda a la portada del número de febrer d’aquell any sota el títol de “Salvem-los” i del fet que l’ajuntament d’aleshores va encarregar al taller “Fil i Canya teatre” la construcció de vuit capgrossos nous. La polèmica s’allargà durant mesos fins que el regidor de Cultura d’aleshores sentencià per escrit que aquells capgrossos centenaris no tenien res a veure amb les tradicions i costums de Capellades i que el cost per restaurar-los era tan elevat que s’havia decidit construir-ne de nous (“La Miranda”, juny de 1994).
Finalment, durant la Festa Major dels anys 1994 i 1995 van néixer les tres primeres parelles i el 1996 es presentà al poble la comparsa completa dels vuit capgrossos nous encarregats per l’ajuntament d’aleshores.
Darreres aparicions i projectes
Mentrestant, els capgrossos centenaris quedaren apartats fins que l’artista local Pepe Campoy els va restaurar en el seu domicili particular. De manera que l’any 1997 pogueren tornar a sortir, de la mà d’alguns dels portadors del 1982 i fer d’amfitrions en la Primera Trobada de Capgrossos de l’Anoia que organitzada per la colla dels Capgrossos de Capellades es celebrà a Capellades el 28 de juny de 1997. D’aquesta manera van sortir al costat dels capgrossos nous i de més de vuitanta capgrossos vinguts de diverses poblacions anoienques. Una trobada que també serví al fotògraf capelladí Miquel Estrada per donar a conèixer una col·lecció de vuit postals que reproduïen les cares dels capgrossos centenaris.
I després d’aquesta sortida, es van guardar de nou al magatzem-taller de l’entitat Capgrossos de Capellades i només van tornar a sortir de manera molt esporàdica.
Per últim, l’any 2005, un dels vuit centenaris –el Pagès-, es convertí en un dels tres protagonistes de la novel·la “Dorotea i la joia gegantina”, de l’escriptor capelladí Joan Pinyol, la trama de la qual serví d’enllaç de la festa de la XXa Ciutat Gegantera de Catalunya, celebrada a Capellades durant els dies 1, 2 i 3 de juliol de 2005 i també fou la base –amb la participació activa del Pagès- del pregó de la Festa Major d’aquell mateix any.
A part, les cares de dos capgrossos centenaris més, el Curro i el Tricorni, aquell any també es convertiren en la icona de dues plaques de cava. Una prova més que Capellades s’estima aquests vuit caps.
Finalment, l’any 2006, i com a part del projecte “Centenaris, caps i nans de l’any de la picor”, que des de feia temps portava de cap l’entitat Capgrossos de Capellades, les vuit figures centenàries es van començar a restaurar al Taller “El Drac Petit” de Terrassa, sota la direcció de Jordi Grau i la supervisió del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya.
Enllestida un any després, aquesta restauració ha pretès retornar-los a les formes centenàries originals. I un cop restaurats i protegits per un protocol aprovat en aquest sentit, els capgrossos centenaris finalment han estat declarats “Béns del Patrimoni Cultural Local”.
Per últim, el 2 de setembre de 2007, segons acord de ple de 18 d’abril de 2007, aprovat per unanimitat per tots els representants polítics del consistori, es va decidir que en un futur immediat i de manera permanent seran exposats a l’entrada vella de l’ajuntament capelladí, a l’interior d’una habitació amb paret de vidre per tal que la seva història passada i la seva presència a Capellades sigui, per sempre més, ben permanent.